diumenge, 2 de febrer de 2014

QUAN EM DEIXIN AL CEMENTIRI I TOTS SE N’HAGUEN ANAT





Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n’aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré –potser- “Mare...” en veu baixa.
el record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s’acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d’aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i per les seus coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementiri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit ¿m´hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)
                                    Vicent Andrés Estellés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada