diumenge, 3 de maig de 2015

PLUS ULTRA



Aquesta cançó musicada per Roger Mas a partir d’un poema de Jacint Verdaguer apareix al seu disc "Les cançons tel·lúriques". Una lletra per pensar-hi una mica.

Allà dellà de l’espai,
he vist somriure una estrella,
perduda en lo front del cel,
com espiga en temps de sega,
com el pregon de la frau,
una efímera lluerna.

-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?


-No só la darrera, no.
No só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.


L’univers és infinit,
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta.
I allà on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa sos peus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada