Quant més vell em faig, més creixo en
ignorància,
quant més he viscut, menys posseeixo i menys
regno.
Tot el que tinc és un espai alternativament
nevat o brillant, però mai habitat.
On és aquell que dóna, el guia, el guardià?
Resto a la meva habitació i de moment callo
(el silenci, com un servent, ve a posar una mica
d’ordre),
i espero a que les mentides s’apartin una a una:
què queda? Què li queda a aquell que mor
que l’impedeix morir? Quina força
li fa parlar encara entre les
seves quatre parets?
Philippe Jaccottet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada