diumenge, 1 de maig de 2016

LA PLUJA



La terra es posa el seu vestit de núvols,
la pluja encalma el foc que encén els ulls,
enllà del gris uns astres s’extingeixen.

Tremola, moll, el verd als camps
I el cel s’esberla, càlid.

Estens, humil, la mà,
fendeixes l’aire,
cerques algú rere de cada esguard,
la llàgrima i el bes que s’hi arreceren,
la veu que t’hi acompanya.

Tan sols així la pluja és fèrtil.

                                Carles Duarte

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada