diumenge, 4 de setembre de 2016

L’ESPINAL



Al teu costat, però no
de la teva mà: així et miro
caminar pel jardí
d’estiu: les coses
que no poden moure’s
aprenen a mirar. No em cal
perseguir-te a través
del jardí; en qualsevol lloc
els humans deixen
senyal d’allò que senten, flors
escampades en la pols del camí, totes
blanques i daurades, algunes
lleument alçades
pel vent de la tarda. No em cal
seguir-te on estàs ara,
enfonsat en el verí d’aquest camp, per
saber la causa de la teva fugida, de la teva humana
passió, de la teva ràbia: per quina altra cosa
deixaries caure tot allò
que has acumulat?
                            Louise Elisabeth Glück

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada